Per començar us puc dir que quan vaig arribar al col·legi ell feia de professor d’Educació Física, i de seguida vaig tenir una bona relació amb ell, era molt divertit i sempre estava a punt per donar-te un cop de mà. Feia i desfeia amb els alumnes com volia i no sé per què tothom col·laborava amb ell, com quan muntava un sortida i hi havia cua de monitors/es animats a ajudar. Recordo que sempre baixaven alumnes a preguntar si estaven a la llista i ell em somreia i em deia que què fàcil era fer que els alumnes col·laboressin.
Jo vaig disfrutar molt amb aquelles sortides del VINE A LA NEU. Per a ell tot era fàcil, sempre feia que les coses difícils no fossin gens complicades i el més important de tot era que els nens i nenes disfrutessin al màxim. L’activitat era esgotadora, perquè es feia en un dia, i anàvem tots equipats per passar un dia a la neu. L’aventura era agafar bosses d’escombraries grans, pujar caminant una petita muntanya, fer un gran cuc de gent i baixar a gran velocitat. Només calia veure la cara de felicitat de tots els nens i nenes i, sobretot, la cara del Fede, era feliç de veure’ns a tots contents.
Amb ell sempre era així, et trucava i ja t’havia embolicat en alguna cosa i sense adonar-nos-en, tota l’escola ja estava preparant una cançó, recollint aliments, recollint medicaments etc... , encara recordo el dia que em va trucar per dir-me que preparés una llista de nois i noies que juguessin a bàsquet perquè hi havia un projecte i s’hi havia de participar. I així van començar les Series Colegiales.
El primer any tota l’escola va començar a disfrutar de les Series i va aconseguir que molts de nosaltres els acompanyéssim per fer pinya a les finals de Madrid. Va ser una gran experiència per a tots, alumnes, pares, mares, amics etc... i va fer que, tot i la derrota, tinguessin la sensació d’una gran victòria.
Cada any es viuen d’una manera diferent les Series, ja que cada any juguen nous alumnes, però ell d’una manera o d’una altra sempre hi està present.
Encara és ara que el veig entrant per recepció amb el casc posat, el mòbil a l’orella i demanant moltes coses.
Encara és ara que el veig sempre content i fent que, per molt enfadada que estigués amb ell, em tragués un somriure.
Encara és ara que sona el telèfon i m’enyoro de no sentir la seva veu preguntant-me “QUÉ NOVEDADES HAY”........... es difícil d’expressar en paraules tot el sentiment que encara em desperta.
Per acabar només em queda dir-vos que ell podia fer que “QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario