COLONIES 1998

IEPA !! Aqui el Fede amb el Xavi Bofill, la Carme Farres, la Laura Domenech i una cinquena noia que no reconec... (l'edat...) !! Quins bons records...

TROBADES A ANDORRA !!

VINE A LA NEU... i trencat un peu !! per GEMMA ARMENGOL

Per començar us puc dir que quan  vaig arribar al col·legi ell feia de professor d’Educació Física,  i de seguida vaig tenir una bona relació amb ell, era molt divertit i sempre estava a punt per donar-te un cop de mà. Feia i desfeia amb els alumnes com volia i no sé per què  tothom col·laborava amb ell, com quan muntava un sortida i hi havia cua de monitors/es animats a ajudar. Recordo que sempre baixaven alumnes a preguntar si estaven a la llista i ell em somreia i em deia que què fàcil era fer que els alumnes col·laboressin.

Jo vaig disfrutar molt amb aquelles sortides del VINE  A LA NEU. Per a ell tot era fàcil, sempre feia que les coses difícils no fossin gens complicades i el més important de tot era que els nens i nenes disfrutessin al màxim. L’activitat era esgotadora, perquè es feia en un dia, i anàvem tots equipats per passar un dia a la neu. L’aventura era agafar bosses d’escombraries grans, pujar caminant una petita muntanya, fer un gran cuc de gent i baixar a gran velocitat. Només calia veure la cara de felicitat de tots els nens i nenes i, sobretot, la cara del Fede, era feliç de veure’ns a tots contents.

Amb ell sempre era així, et trucava i ja t’havia embolicat en alguna cosa i sense adonar-nos-en, tota l’escola ja estava preparant una cançó, recollint aliments, recollint medicaments etc... , encara recordo el dia que em va trucar per dir-me que preparés una llista de nois i noies que juguessin a bàsquet perquè hi havia un projecte i s’hi havia de participar. I així van començar les Series Colegiales.

El primer any tota l’escola va començar a disfrutar de les Series i va aconseguir que molts de nosaltres els  acompanyéssim per fer pinya a les finals de Madrid. Va ser una gran experiència per a tots, alumnes, pares, mares, amics etc... i va fer que, tot i la  derrota, tinguessin la sensació d’una gran victòria.

Cada any es viuen d’una manera diferent les Series, ja que cada any juguen nous alumnes, però ell d’una manera o d’una altra sempre hi està present.

Encara és ara que el veig entrant per recepció amb el casc posat, el mòbil  a l’orella i demanant moltes coses.

Encara és ara que el veig sempre content i fent que, per molt enfadada que estigués  amb ell, em tragués un somriure.

Encara és ara que sona el telèfon i  m’enyoro de no sentir la seva veu  preguntant-me “QUÉ NOVEDADES HAY”........... es difícil d’expressar en paraules tot el sentiment que encara em desperta.

Per acabar només em queda dir-vos que ell podia fer que “QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL”.

QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL per FERRAN MARTIN

En Jaume fa dies que em recorda que he de fer un escrit sobre en Fede a aquest marevellós blog que va crear, pero nomes fa falta que em manin algu perque no ho faci a gust... en canvi avui inesperadament, coses de la vida, he trobat una motivació que m'ha dut a pensar que era el momnet de fer cas al meu amic Jaume. Veient el programa de tv3 sobre les cançons catalanes més mítiques que emten cada dijous, m'ha sorprès la canço d'en Sisa "Qualsevol nit pot sortir el Sol". Recordu el dia en que, quan va comprarse el seu 1er pis, per fi podria deixar de sentir la veu de la seva mare dient: "No, Fede no esta en casa" quan el truques per telefon! ( els mes joves creuran que es imposible, pero no fa tant no existien els movils) doncs com deia, per anunciar el seu recent adquirit inmoble incluia aquesta cançó d'en Sisa en les invitacions i jo, com casi sempre, li deia que era un cutre i que la canço no valia res... i ell em deia que no en tenia ni idea!

De fet la meva opinió d'en Fede i de les coses que li agradaven va començar amb la ferma creencia de que era un tio molt raro el Fede aquest, es el que té coneixer a algu amb 15 anys i que t'en duguin 8 o 9 de diferncia, un és un crio amb interesos ben limitats i l'altre una persona "casi adulta" de fet en Fede no va ser mai del tot adult, gràcies a Deu, ja que s'hauria convertit en algu molt aburrit i hauria deixat de ser ell. Doncs bé amb el temps i al pasar els anys, les seves inquietuts i gustos em van anar semblant d'allo mes coincidents amb les meves: De sobte m'encantava entaular-me per fer un bon tiberi i xerrar amb gent apreciada (com a ell), vaig canviar la abstinencia per la sangria Don simon per acabar gaudint del gust dels bons vins (com ell), vaig pasar de ser un adolescent que quasi només tenia ulls pel bàsquet a convertirme en una persona mes curiosa i amb ganes de provar i descubrir coses noves (com ell), tot i tenir ja una edat em seguien atraient les noies més joves que jo (com a ell), era un fan del Tour de França (be en aixo vem coincidir desde l'inici, les escapades de colonies dels dos per anar a veure l'etapa al bar, mentre la resta feia jugar als nens...), i així un munt de petites coses que amb el temps van fer que anés mirant amb uns altres ulls aquell tipus, que en la meva adolenscencia hauria catalogat com a "boig", no en tenia res de boig en Fede, i de tontu menys, era un tio emprenador com no n'he conegut cap, un tio que sense haver acabat el bup va acabar treballant a Miami en una empresa... el coneixia tothom , es ficava per tot arreu: àrbit, entrenador,polític, coordinador, professor, monitor de colonies, ajuntament, concells esportius... i a la fi la SEVA PROPIA EMPRESA, més d'un cop m'havia dit que teniem que fer-nos socis ( la veritat es que m'arrepenteixo de no haver-ho probat) però ell sempre ha esta molt mes emprenedor que jo i la seva allau de idees sempre em feien una mica de por, ho reconec! A qui se li podia acudir si no a ell de montar una pista de gel a la plaça de lajuntament de Santa coloma, i pep ventura i a la de sant adria,... a ell només! Saveu que el tio volia posar uns remontadors desde el camp de la Penya fins el mar per fer esqui aquatic? Segur que ho hagués acabat fent. Podria estar mil linies dient les coses que va fer però el més important d'en Fede per mi, es que sempre em va tracta genial, sempre em va donar bons concells quan els hi vaig demanar, em reia un munt amb ell, sempre va confiar en mi i sempre em va ajudar, desde que em va animar a fer d'entrenador als meus 15 anys, fins que em va proposar dur els dimonis del Badalones, passant pels mil cops que m'havia donat feina sempre que la necesitava i els mil mes que parlava bé de mi a la gent... de fet si em paru a pensar, hi ha poca gent de la que pugui dir tot això, aixi doncs com amb tantes altres coses al final de la seva vida també vaig acabar donant-li la raó amb que la canço d'en Sisa era preciosa, ell no ho va sentir, ni jo li vaig dir, pero les llagrimes que em van caure a l'ultim banc de l'esglesia dels padres en la misa en memoria seva quan sonava la canço en forma de despedida, li van deixar ben clar! I es que Fede, "casa meva es casa teva.... si es que hi haaaaaaaaa cases d'algu"

FEDE i la seva peculiar manera de parar el trànsit... no se que em recorda?

Estés donde estés seguro que lo pasas bien como siempre hiciste. Un fuerte abrazo amigo!

VALORES QUE AHORA ENTENDEMOS per JAUME NAJARRO

Fede fue una persona que siempre lo dio todo para este deporte, pero por encima de todo, para la educación de los chavales, inculcando cada uno de los valores que nos hacen, finalmente, ser personas.

Yo tenía 10 años, cuando me apunté por primera vez al equipo de baloncesto, en otoño de 1992 y cursando 5º de EGB. Empecé a entrenar, y es cierto que, yo no fui de pequeño una persona muy dada para los deportes, con el tiempo fue una cosa que fui mejorando, actualmente incluso hago deporte  con más ganas que en esa época.

En los primeros entrenamientos y partidos,  no jugaba, a mis diez años no lo entendía. Yo quería jugar pero para jugar  tenía que saber tirar a una canasta, como mínimo. Recuerdo  los dos primeros entrenadores que tuvimos, que ciertamente no pudieron durar mucho en su cargo por otros temas que no vienen al caso, fueron relevados por Jaume Oliveras y ese fue mi punto de inflexión. Era una mezcla de géneros : Fede era súper exigente, pero al mismo tiempo se preocupaba por la educación de los chavales, él era el adulto, el maestro,  y sabia que eso al final, serviría para algo. Cuando entro Jaume como entrenador, vio que no éramos un grupo (como él dice también ) de buenos jugadores, pero todos hemos sido personas con el tiempo, y personas que nos ganamos la vida con algo, con una mentalidad y objetivos claros. No olvidare nunca los momentos después del entreno que Jaume y también Fede allí, me habían hecho tirar tiros libres a canasta, incluso cuando algunos compañeros ya estaban en el vestuario. Me costó pero la confianza que finalmente depositaron en mí, me hizo mejor jugador pero por encima de todo, mejor persona. Mi progresión fue a mejor, aunque hay que decir, que tampoco para jugar fuera de las competiciones escolares.

Por mi profesión, no tuve la oportunidad de asistir al funeral que se le tributó en Badalona, ya que me encontraba en Madrid trabajando. Recuerdo la llamada ese día y la inesperada reacción  que tuve al  enterarme de su fallecimiento. Desde aquí quiero poner mi granito a su homenaje en este blog que ha creado mi querido entrenador, Jaume Oliveras.

Fede fue un luchador nato para la mejora de todo lo relacionado con el deporte escolar, formó jugadores y personas, y también entrenadores que nos enseñaban.  El legado lo ha dejado, y bien claro, en nuestros recuerdos y corazones.

 A ti Fede

De un humilde aprendiz de baloncesto

 JAUME NAJARRO

Maese Fede ensenyant valors a la Glòria a la casa de Moia

Va por ti... Fede !!

Hace ya un tiempo que Fede Rodriguez nos dejo, dejándonos a su vez un vacío en el corazón. Un vacío porque fue una parte importante de nuestra vida y compartimos muchos buenos momentos juntos.

Personalmente siempre me falto un espacio donde poder compartir esos buenos momentos y anécdotas para que su recuerdo perdure, y este blog tiene por misión simplemente eso, poder dejar constancia de lo grande que era Fede. Sin espacio a criticas, sin mas, un cuenta cuentos para que todos tengamos un sitio donde reencontrarnos con el, porque aunque se fue muchos le seguimos necesitando.

Conocí muy bien a Fede, compartimos mucha y muchas horas codo a codo, le amé y le odie alguna vez, porque el siempre sabia llevarte por donde el queria. Esta foto fue mi debut a los 14 años como entrenador, con un equipo de malos jugadores pero bellisimas personas. El siempre confió en mi, mas que yo mismo... con el tiempo lo entendí !!

Si quieres que publiquemos alguna foto o post solo tienes que mandármelo a tirantlojaume@yahoo.es